La poesia em provoca neguit i excitació alhora. Ompli el meu cap de signes d’interrogació, de lluminàries, de racons foscos, de bellesa i de lletjor, de tantes coses que, de vegades, necessite apartar-la una mica de mi mateixa.
RAONS
poema
festa dels mots
contactes inesperats
salts
d'una paraula a l'altra
esclats d'imatge
esclats de sentit
lligams secrets
entre els mots i els objectes
sostenen els mots les imatges
que fan possibles les coses
*
el vers
mesura de l'instant
l'instant
de la construcció del vers
una porta tancada sense pany
parèntesi de realitat
a l'interior de la realitat
sense parèntesi
silenci fet paraules
silenci parlat
perlat
com un collar impalpable
però visible
visibilitat de les imatges
amb peus de mots
s'aixequen damunt la pàgina
el ritme del poema
la respiració del poema
pulsacions
temps
espais plens i buits
ritme de la veu
ritme de la imatge
ritme dels silencis
dels espais blancs
ritme de la mirada
del vent
del pensament
sagetes convergents
a l'instant
a l'enfilall d'instants
del poema
*
la fosca llum
que il·lumina l'instant
per quin sentit
ens entra i ens travessa?
s'atura el temps
en el poema
fulles i herbes
dels marges del riu
Albert Ràfols-Casamada, Paranys i raons per atrapar instants
He triat aquest poema d’Albert Ràfols-Casamada perquè parla del procés de fer poesia i dels components del text poètic.
Altres tipus de poesia com els cal·ligrames, la poesia visual, els poemes objecte... o qualsevol tipus d’experimentació poètica no em semblen tan diferents a la poesia digital.
- Emfasitza alguns elements poètics fonamentals i els multiplica en intensitat?
- Potencia l’aspecte lúdic del fet poètic?
- Fa partícep el lector del fet poètic més intensament?
- És més capaç de mostrar elements com la veu i el misteri?
- Ens obliga a la relectura amb més força?
- Pot crear addicció?
M’agrada especialment aquesta definició de poesia que fa Joan Brossa:
“Ser poeta no és fer versos, sinó saber-se mantenir en un estat receptiu [...] Qualsevol esdeveniment és bo per a disparar la imaginació. Cal estar sempre obert. Algú que no recordo va dir "la poesia és com l’electricitat, que és a tot arreu". El que s’ha de saber és copsar-la. A tot arreu hi ha poesia”.
Parla d’un estat de poeta, d’una disposició receptiva. Els autors de poesia digital han estat receptius a l’entorn tecnològic, com una part més de la seua visió del món i l’han transformat en matèria poètica.
(la fotografia l'he treta de neopolis.cat)
